cultura

Un diàleg contemporani sobre el pensament: així és la nova exposició imprescindible d'Alacant

El Mubag exhibix ‘Studiolo’, una proposta composta per 36 obres, escultures, dibuixos i pintures amb el cap com a protagonista que s'entrellaça amb la mostra permanent

1 minut

Una de les escultures de la col·lecció 'Studiolo'

El Museu de Belles Arts d'Alacant (MUBAG) compte des d'este dilluns 1 de juliol amb una nova exposició en la qual s'exhibixen diferents peces de la important col·lecció ‘Studiolo’ de la mecenes Candela Álvarez Soldevilla. Una mostra en la qual el cap s'alça com a protagonista del discurs expositiu. I ho fa més enllà del sentit físic o de retrat, si no entenent-la com l'essència i la base del pensament i el coneixement.

El projecte està compost per 36 treballs creats per 31 artistes amb estils molt diversos. En concret, la mostra inclou 30 escultures, 4 dibuixos, 1 oli i 1 fotografia que daten des de 1918, com l'escultura en bronze realitzada per Egon Schiele, a peces més contemporànies com la pintura de Rosalía Banet d'este any 2024. L'exposició es podrà visitar fins al pròxim 2 de febrer de 2025 i s'integra de manera natural a les sales permanents del museu. Un diàleg entre l'art del segle XIX i el del segle XXI, passant pel XX, que no deixarà indiferent a cap dels visitants.

Així, la col·lecció permanent ‘El segle XIX. La col·lecció a la llum’ es veurà reforçada amb nous continguts que “conviden a pensar, a reflexionar i a fer altres lectures de les obres exposades”, ha explicat el diputat de Cultura, Juan de Dios Navarro. El responsable provincial ha presentat este matí tots els detalls d'esta exposició al costat del director del MUBAG, Jorge A. Soler, i la comissària de l'exposició, Alicia Ventura. “L'objectiu és que les persones gaudisquen dels nexes que les peces de totes dues mostres establixen, en algunes ocasions més evidents i en altres més subtils”, ha assenyalat Soler.

Presentació de l'exposició Studiolo en el Mubag

Alguns dels autors que firmen esta interessant proposta expositiva tenen una dilatada trajectòria com Eduardo Arroyo, David Nash o Ana Laura Aláez, però també es conjuguen altres artistes de caràcter emergent com Federico Granell o Cristina Avello. De fet, la diversitat artística es reflectix en una mostra que inclou temàtiques i tècniques molt variades amb escultures en bronze, fusta, resina o fins i tot algeps dental; també fotografies, un oli o dibuixos. Totes amb un nucli central que Alicia Ventura ha recordat que és el cap.

Un viatge enginyós, crític i humorístic per l'art

El ‘Studiolo’ és la traducció italiana de camerino. És una expressió que procedix de la Itàlia renaixentista dels segles XV i XVI i fa referència a l'espai privat d'un Palau en el qual es guardaven elaboracions artístiques, llibres o documents de gran valor. Eixa és la naturalesa d'esta exposició i d'ací el seu nom.

Així, al llarg del recorregut, el visitant podrà descobrir diàlegs interessants i enginyosos com el que manté l'hiperrealista cap de ‘Carmen adormida’, d'Antonio López (2009), amb ‘Els primers passos’, de Lorenzo Casanova Ruiz (1894). A més, l'autoretrat d'este mateix artista també construïx una relació amb el ‘Home amb pipa’, d'Antonio Bellver (2006), en el qual tots dos personatges fumen des d'una perspectiva bohèmia i irònica.

Bust de la col·lecció Studiolo

L'humor també té una importància substancial en la mostra. L'escultura de la ‘Dama amb el dit en el nas’, de Gerard Mas (2014), artista la iconografia del qual reinterpreta en clau pop obres clàssiques, s'entrellaça amb ‘Reposició de Colón’, de Francisco Jover Casanova (1881). D'altra banda, existix una simpàtica contraposició entre l'obra ‘Chimperator’, de Daniel Sueiras (2018), que empra un llenguatge artístic amb referències a l'art clàssic, i el bust de l'il·lustre Étienne Geoffroy Saint-Hilaire, realitzat per Julie Charpentier (1802).

Així mateix, l'exposició inclou també diàlegs més crítics com el que sostenen ‘Eleonora’, de Xavier Mascaró (2011), i l'escultura ‘Marianela’, de Mariano Benlliure, que ens convida a reflexionar sobre la dualitat, els contraris o el propi jo; o el que mantenen ‘Com em vaig transformar en Afrodita’, de Noemí Iglesias (2009-2012), i ‘La casta Susana’, de Francisco Maura Montaner (1885), que a través de la bellesa convida a qüestionar l'amor romàntic i les relacions tòxiques des d'una perspectiva autobiogràfica.