Del 18 al 25 d’abril, Benidorm torna a convertir-se en punt de trobada del millor curtmetratge amb la desena edició del Skyline Benidorm Film Festival, una cita que en a penes deu anys ha passat de ser una mostra d’una vesprada a consolidar-se com un dels festivals clau del panorama nacional i internacional.
L’edició de 2026 arriba amb una programació especialment ambiciosa: huit dies de projeccions, sis sessions de Secció Oficial Nacional —qualificadora per als Premis Goya—, presència internacional amb Mèxic com a país convidat, activitats paral·leles, trobades professionals sota el paraigua de PRISMA i propostes que van des del talent emergent fins a noms consolidats de l’audiovisual. Tot això sense oblidar la seua essència: el contacte directe entre públic i creadors.
En Alicante Extra parlem amb la seua directora, Beatriz Hernández, en plena compte arrere del festival. Una conversa que recorre el creixement del certamen, la seua aposta per la indústria, la importància de crear comunitat i també el vessant més personal de qui ha fet de Skyline un projecte quasi vital.
Este any celebreu la desena edició del Skyline. Si mires arrere des d’aquella mostra en 2017 fins a esta “galàxia de cinema”, en quin moment sentires que el festival deixava de ser promesa per a convertir-se en referència?
Com ha sigut un procés d’anar creixent un poquet més cada any, jo no he sentit que hi haguera un moment concret en què de sobte diguera: “guau, açò ja és un festival superconsolidat”. Ha sigut tot molt progressiu, amb uns bons fonaments, pas a pas.
Sí que és veritat que el canvi és gran: de ser un esdeveniment d’un dia a un festival de huit, qualificadora per als Premis Goya, per als Forqué, amb dimensió internacional… però no sent que hi haja hagut un moment exacte en què pensara “què tinc ací entre mans?”. Ha sigut un creixement molt natural.
Parlaves d’eixe creixement progressiu, i este any inaugureu amb el lema “Una galàxia de cinema”. Si Skyline fora una galàxia, quins planetes la formarien hui?
El pilar fonamental és l’equip que tenim, sense dubte. És la base de tot, qui alça el festival any rere any. I cada vegada és més complex, perquè hi ha més “planetes” orbitant al voltant.
Al centre està el curtmetratge, especialment la Secció Oficial Nacional, que és la que qualifica per als Goya. Eixe és un dels pilars. I després està la indústria: el concurs de guió, el Shortpitch, totes les activitats professionals.
També les seccions internacionals, la iberoamericana, que funciona molt bé, i totes les activitats que fem per a jóvens, per a crear nous públics. Eixe conjunt seria un poc la galàxia Skyline.
Dins d’eixe “centre” està la Secció Oficial Nacional, amb 26 curtmetratges i noms molt potents. Quina fotografia fa esta edició del moment del curt a Espanya?
Tenim una programació prou variada, amb documental, animació i ficció. Crec que molts dels curts que projectarem enguany estaran l’any que ve en la carrera dels Goya.
Però sobretot destacaria la qualitat. El curtmetratge espanyol està vivint un moment brutal, i crec que el públic el gaudirà moltíssim.
I això connecta amb el que comentaves abans: sou festival qualificadora per als Goya i molts curts passen per Skyline abans de ser nominats. Com es construïx eixe “olfacte”?
Veent moltíssim curt. Nosaltres tenim un procés de selecció en què estem quatre mesos veent curtmetratges. Enguany han sigut més de 700.
Cada curt el veuen com a mínim dos persones, perquè no siga només una visió la que decidisca. I després hi ha moltíssims debats. Durant eixos mesos estem filtrant, comentant, compartint dubtes…
La clau està a dedicar temps a les coses, que estiguen ben treballades, i que hi haja una discussió sana darrere de cada selecció per a arribar a la millor possible.
Parlant de programació, el diumenge amplieu el focus amb “Cel meu infern teu”, una pel·lícula molt vinculada al territori. Quin paper juga eixa connexió local dins d’un festival cada vegada més internacional?
Crec que va de la mà. Que alguna cosa siga local no vol dir que tinga menys qualitat, al contrari. En el cas de Cel meu infern teu, d’Alberto Evangelio, estem parlant d’un director de Benidorm els treballs del qual estan en festivals internacionals de tot el món.
Podre tindre eixa pel·lícula ací, per al públic de la ciutat, no és apostar pel local front a l’internacional, sinó demostrar el bon moment que viu el cinema valencià.
També hi ha una clara aposta internacional amb Mèxic com a país convidat, i molt integrat en tot el festival. Què busqueu amb esta aliança?
La idea no és simplement fer una projecció de pel·lícules i ja està, sinó que hi haja implicació real. Comptem amb festivals com Morelia o Guanajuato, amb Casa Mèxic o la Comissió Fílmica de Jalisco.
Busquem que vinguen, que coneguen Skyline, que coneguen la ciutat i, sobretot, generar sinergies que puguen continuar durant tot l’any. També que participen en PRISMA i connecten amb productors i creadors d’ací.
Que d’això puguen eixir nous projectes o que els curts puguen viatjar a altres festivals. Eixa és la idea.
I en eixe sentit, PRISMA té cada vegada més pes. Skyline és ja tant un festival per a professionals com per a públic?
Sí, totalment. PRISMA és una part fonamental del festival. Volem que els professionals que venen ací aprofiten eixe espai de networking, les trobades de coproducció, el concurs de guió, el Shortpitch…
Que no siga només vore cinema, sinó també generar oportunitats reals dins del sector.
També hi ha una aposta clara per l’accessibilitat i nous públics. Açò forma part de l’ADN del festival?
Sí, des de fa anys intentem que el festival siga el més accessible possible. Treballem perquè ho siga tant per a persones sordes com per a persones amb discapacitat visual, en col·laboració amb entitats com la ONCE.
La idea és que la cultura siga accessible a tot tipus de públics, que no estiga limitada per les capacitats de cada persona.
En eixa línia d’obrir el festival, també està Skyline Itinerant, portant cinema a altres municipis. Què busqueu amb esta iniciativa?
Sobre tot acostar el cinema a poblacions menudes, on a vegades no hi ha sales o l’oferta cultural és més limitada. I també portar un trosset de Skyline fora de Benidorm. En este cas, per exemple, anem a Jesús Pobre amb curtmetratges guanyadors de l’edició anterior.
En una setmana tan intensa, amb activitats des del matí fins a la nit, hi ha algun moment del programa que esperes especialment com a espectadora?
És difícil triar, perquè m’agrada tota la programació. Comencem molt prompte i acabem molt tard, amb projeccions i col·loquis que moltes vegades s’allarguen més del previst.
Però destacaria els col·loquis de les seccions oficials, on hi ha directors, productors, actors… eixe contacte directe amb el públic és l’essència de Skyline des de la primera edició.
Parlaves abans de l’equip, de l’essència… i et porte al personal: quina part de Bea hi ha en Skyline?
Jo diria que tota. Skyline és com el meu fill. És el meu projecte més personal. Jo li vaig posar les bases des del principi, el que volia que fora, i ho hem mantingut sempre.
El meu equip respecta totalment eixa idea, em donen suport fins i tot en les meues bogeries, i crec que Skyline és 100% el que soc jo.
I ja per a acabar, quan acabe esta desena edició, què t’agradaria que digueren del Skyline 2026?
M’agradaria que, sobretot des de la indústria, digueren que ha sigut útil. Que la gent que ve, que invertix temps i diners en estar ací, traga alguna cosa valuosa.
Que sorgisquen projectes, que algú trobe distribució per al seu curt, que naixquen col·laboracions… Per a mi, això ja seria un èxit enorme.