En les comarques del Vinalopó el calçat no és sols una indústria: és memòria, identitat i sustenten per a milers de famílies. Però també és un sector que viu una transformació profunda. Digitalització, intel·ligència artificial, noves exigències de sostenibilitat, canvis en el consum, dificultats per incorporar mà d’obra i una creixent complexitat normativa dibuixen un escenari exigent.
En este context, AVECAL ha reforçat el seu paper com a xarxa de suport per a un teixit empresarial format majoritàriament per pimes i micropimes. La patronal impulsa actualment tres programes formatius a la província —dos a Petrer vinculats a la marroquineria i un a Elda especialitzat en calçat— amb 45 persones formant-se, algunes en itineraris de fins a 640 hores. Al mateix temps, acompanya les empreses en digitalització, sostenibilitat, interpretació normativa i accés a ajudes.
Al capdavant està Vicente Pastor, empresari amb quatre dècades de trajectòria en el sector. En esta conversa parla sense dramatismes, però amb claredat: el moment és complex. I resistir, adverteix, no és una estratègia.
Quan un pensa en una fàbrica de calçat al Vinalopó imagina tradició, ofici, generacions senceres vinculades al sector… però també canvis profunds. Si haguera de definir el moment emocional que viu hui la indústria del calçat, parlaríem de resistència, de transformació o d’incertesa?
Jo ho resumiria en una paraula: complex. Portem tres o quatre anys en els quals, a nivell internacional, tot és com a mínim inestable. A açò cal afegir una autèntica revolució normativa, amb una quantitat de legislació nova en molts àmbits que està afectant directament les empreses. També estem vivint un canvi molt accentuat en els hàbits de consum, tant en el tipus de producte que es demanda com en la manera en què es compra. I, a més, tenim una dificultat transversal per incorporar personal a empreses manufactureres. No és sols un problema nostre, però en sectors industrials es nota especialment. I si sumes qüestions molt concretes del calçat, com la problemàtica que està generant la interpretació de la figura del fix discontinu, tot açò configura un escenari complicat per gestionar una empresa.
Des d’AVECAL esteu impulsant diferents programes formatius. Ara mateix hi ha tres actius a la província, dos a Petrer vinculats a marroquineria i un a Elda centrat en calçat. Quan visita estes aules, què veu realment: persones buscant una sortida laboral o el futur del sector prenent forma?
Veig ambdues coses. Fem cursos per intentar pal·liar necessitats molt concretes de les nostres empreses. Alguns estan molt enfocats a la incorporació immediata a llocs tradicionals, com l’aparat o la marroquineria aplicada a bosses. Són perfils que continuen tenint demanda real. Però també desenvolupem formació orientada a noves vies de negoci, a perfils lligats a tecnologia, a intel·ligència artificial, a comerç electrònic o a com adaptar les campanyes de promoció a entorns digitals. Una empresa que ha venut tradicionalment per canals físics ara necessita mantindre la seua quota en canals digitals. I moltes de les nostres empreses són micropimes; no tenen capacitat per generar este coneixement internament o per estar al dia d’ajudes, normatives o eines. Des de l’associació intentem facilitar este accés i acompanyar en este procés.
Parlant de tecnologia: intel·ligència artificial, impressió 3D, automatització… En un sector tan intensiu en mà d’obra i tan vinculat a l’artesania, com s’equilibra la innovació tecnològica amb la identitat tradicional del calçat?
Jo crec que són vectors que han de conviure. Ara mateix es parla moltíssim d’intel·ligència artificial; l’any 2025 ha estat pràcticament l’any de la IA. Hi haurà empreses que l’incorporen abans i altres després, depenent del seu tamany, capacitat i tipus de producte que fabriquen. La impressió 3D és encara una tecnologia incipient en el nostre sector, però personalment crec que tindrà recorregut. I amb l’e-commerce va passar algo similar: fa 20 o 25 anys era quasi una incògnita i hui ningú es planteja obrir un negoci sense pensar en com li afectarà internet. La tecnologia no substituïx la part artesanal, però sí que pot millorar processos, obrir mercats i fer més competitives les empreses. Els ritmes ara són més accelerats i cal estar atents.
El teixit empresarial del calçat està format majoritàriament per pimes i micropimes. En este context, què significa de veritat “sentir-se acompanyat” dins d’una patronal com AVECAL? En quin moment una empresa nota que no està sola?
Moltes vegades un se’n recorda de Santa Bàrbara quan plou. És a dir, quan apareix un problema concret. Per exemple, estàs venent en un mercat europeu i el teu client t’exigeix complir una nova normativa d’etiquetatge o sostenibilitat. L’empresa necessita saber què fer, com adaptar-se i en quins terminis. Nosaltres desgranem esta legislació, l’aterrim al sector del calçat i facilitem una primera informació ràpida i fiable. Hi ha un equip que està pendent de normatives, ajudes, subvencions o requisits laborals. Una micropime no pot tindre un expert en cada matèria, però sí que pot comptar amb una associació que actue com a primera línia de reacció. Després, si el tema requereix més profunditat, hi ha professionals especialitzats, però esta primera orientació és clau.
Hi ha una idea molt estesa: Espanya no pot competir per preu davant determinats mercats, però sí per valor, disseny i marca. Està realment preparat el sector per competir en este terreny?
Sí, però requereix una gestió més estratègica. Apostar per marca, per disseny o per excel·lència en el servei no és immediat; exigeix visió a mitjà i llarg termini. I això a vegades xoca amb la immediatesa del dia a dia productiu, que és molt ràpid, quasi vertiginós. Si vols gestionar la marca com un actiu de la teua empresa, necessites posar les llums llargues, definir cap a on vols anar i mantindre esta línia en el temps. No és fàcil, però és el camí.
El relleu generacional és un altre dels grans reptes industrials. Què caldria canviar —en el discurs o en la realitat— perquè una persona jove veja atractiu treballar en una fàbrica de calçat o en marroquineria?
El primer és combatre tòpics. Les condicions de treball hui no són les de fa 20 anys. Les empreses han evolucionat, moltes tenen jornada intensiva, instal·lacions adequades i saben que cal cuidar l’entorn laboral. A més, el conveni del calçat està per damunt del salari mínim. Cal parlar bé del sector i explicar que ofereix estabilitat i un recorregut professional. També estem incorporant perfils lligats a noves tecnologies, que resulten més atractius per a determinades generacions. Des d’AVECAL organitzem jornades de portes obertes i treballem amb orientadors educatius perquè coneguen la realitat actual del sector en 2026, no la imatge que es tenia dècades enrere.
I com estan vivint els treballadors de tota la vida esta transició cap a la digitalització i l’automatització?
Sempre intentem prestar atenció a la formació contínua. No sols hi ha cursos per a desocupats; també desenvolupem accions orientades a millorar habilitats de gestió i adaptació dins de les empreses. La gestió del personal és una habilitat clau i cada vegada més complexa. Incorporar tecnologia no significa substituir persones, sinó donar-los eines i millorar processos. Este acompanyament també és necessari per a qui porta molts anys en el sector.
La sostenibilitat, la traçabilitat i la responsabilitat ampliada del productor marquen l’agenda industrial europea. L’empresari ho viu més com una càrrega administrativa o com una oportunitat per diferenciar-se?
Diria que ambdues coses. Són obligacions, i quan algo és obligatori genera càrrega administrativa. Però també hi ha empreses que han entès que la sostenibilitat té recorregut en el mercat. L’ecodisseny i la circularitat s’estan incorporant als processos productius. És més senzill reciclar un producte pensat des del principi per a açò que un que no. En el calçat fabriquem productes perquè duren, i això a vegades xoca amb determinades exigències de circularitat. A més, ha passat que s’han aprovat normes sense que existisquen encara les eines per aplicar-les, i això ha obligat a pròrrogues. Després de la pandèmia hi va haver una tendència a hiperlegislar i ara s’està revisant per acompassar terminis.
En este context de complexitat normativa i pressió de costos, quan un empresari travessa un moment difícil i acudeix a vosaltres, quin és el missatge? Resistir, reinventar-se…?
Resistir no és un consell. Resistir és aguantar per aguantar. Si el teu model de negoci està basat exclusivament en preu i el mercat canvia, resistir significa anar a menys. El que intentem traslladar és que cal repensar el model, reinterpretar-lo i mirar a llarg termini. Adaptar-se a la normativa de sostenibilitat o a les condicions laborals forma part de les regles del joc. Però el problema més greu ara mateix és la interpretació restrictiva del fix discontinu, que està restando flexibilitat. Pot provocar que empreses renuncien a augmentar producció o fins i tot que no puguen sostenir-se en moments de baixada de comandes. I això, en un sector com el nostre, té conseqüències directes en territoris com Elda, Petrer o Elx.
Us sentiu escoltats per les administracions?
A nivell autonòmic sí. Hi ha bona interacció, s’entenen les propostes que plantegem i moltes s’incorporen amb el temps. En matèria laboral, que és competència nacional, la situació és diferent i ens preocupa. No som una indústria estratègica en el discurs estatal, però en les nostres comarques sí que ho som. El calçat vertebra social i econòmicament zones senceres. Si el sector va mal, les alternatives no són tan clares.
Després de quatre dècades vinculat al sector, des de l’empresa familiar fins a la presidència d’AVECAL, si haguera de resumir en una frase què necessita hui el calçat valencià per sobreviure i créixer, quina seria?
És un moment complex. I dins d’esta complexitat, les vies de continuïtat passen per una gestió més estratègica i per la incorporació de tecnologies. Este és el repte que tenim per davant.