En ple cor del barri antic d'Alacant, l'històric edifici de l'Assegurada acull hui el Museu d'Art Contemporani d'Alacant (MACA). Este espai, que combina història i modernitat, s'ha consolidat com un referent cultural on dialoguen els corrents artístics més innovadors del segle XX i XXI. Amb un llegat que partix de la generosa donació d'Eusebio Sempere i un estret vincle amb l'obra de Juana Francés, el MACA s'ha convertit en un motor de difusió artística.
Per a conéixer com es construïx esta relació entre la ciutat, el museu i l'art contemporani, conversem amb la seua directora i conservadora de les col·leccions, Rosa Castells, qui oferix una visió profunda sobre els desafiaments institucionals, la gestió de les col·leccions, la programació expositiva i la connexió viva del museu amb Alacant.
¿Existix una relació directa entre Alacant en l'art contemporani?
Alacant s'incorpora a eixe discurs quan el Museu de La Assegurada s'inaugura en 1977. Fins aleshores, a banda d'alguns artistes aïllats —com Juana Francés, que no treballà ací, o Sempere, però que tampoc desenvolupà la seua carrera a Alacant—, el panorama local estava dominat per una figuració més moderna que contemporània.
No hi havia, en la meua opinió, grans artistes d'avantguarda desenvolupant una trajectòria contemporània a Alacant. Per això, fins a la inauguració del museu impulsat per Sempere, l'accés de la ciutat a la contemporaneïtat, o la seua incorporació al circuit nacional i internacional d'este corrent artístic, estava per explorar.
Precisament, quin paper exercix Eusebio Sempere en eixe desenvolupament?
Sempere juga un paper clau, no sols per a Alacant, sinó per a diverses generacions d'artistes i de professionals de la cultura. En 1976 decidix donar la seua col·lecció d'obres d'art a la ciutat d'Alacant. No es tracta d'obres seues, sinó de peces de tots aquells que ell considerava importants en la història de l'art; ell entenia la seua col·lecció quasi com una enciclopèdia per diverses raons. Una d'elles és que en la seua etapa de formació, Sempere no va tindre oportunitat de vore molt d'art contemporani en València més que a través d'unes postals que tenien alguns dels seus professors en l'Escola de Belles Arts.
Per això va decidir viatjar a París?
Volgué endinsar-se més en el corrent contemporani i París era un dels bressols a Europa. Ja de tornada a Espanya, en 1960 s'establí i participà en algunes de les aventures més interessants de la modernitat a Espanya com el Centre de Càlcul de la Universitat de Madrid junt amb músics, poetes i informàtics, i ajudà a crear el Museu d'Art Abstracte de Conca, idea de Fernando Zóbel. Eixa experiència —una col·lecció d'avantguarda en una ciutat menuda— es queda en la seua retina i la replica a Alacant. Hipotecant part del seu treball i venent algunes propietats, decidix adquirir obres per a conformar una col·lecció digna d'un museu com este.
Però no és l'única aportació amb el segell de Sempere a Alacant.
La seua trajectòria com a artista, la seua aposta de vida i la seua generositat fan que l'entrada de la modernitat a Alacant vinga fonamentalment de la mà de Sempere. Fa una carpeta de serigrafies especials per a Alacant, regala l'escultura de ‘Com una estrela’ —situada en la rotonda entre les avingudes d'Òscar Esplà, Salamanca, Maisonnave i Aguilera—, dissenya el paviment d'Òscar Esplà, realitza el mural de l'aeroport… En definitiva: sense Sempere, la història del MACA i d'Alacant com a escenari de l'art contemporani estaria incompleta.
Una altra de les figures contemporànies més rellevants d'Alacant és Juana Francés. Les sales del museu acullen ara una mostra temporal de l'artista. Què poden trobar els visitants en esta exposició?
Es van a trobar en una Juana Francés més desconeguda. Habitualment l'artista és coneguda sobretot per les seues obres tardanes: els treballs de terres informalistes a finals dels 50 i 60, o les “caixes” dels anys 70, els fons submarins…. Juana donà la seua col·lecció a quatre ciutats espanyoles en les quals mantenia vincles sentimentals —Madrid, Saragossa, València i Alacant—. En cada una d'estes (el Museu Reina Sofía, l'IAACC Pablo Serrano de Saragossa, l'IVAM de València i el MACA) hi ha una part de la seua col·lecció.
Ací, ja havíem mostrat una part important d'aquella Joana abstracta, però ningú s'havia detingut, o almenys de manera tan pausada, en la seua primera etapa, la figurativa, que fins ara es considerava menor o prèvia a la “maduresa” formal de l'artista. En esta exposició volem revisitar eixes peces més primerenques i descobrir que ja estava l'artista que coneixem: l'experimentació tècnica, el gust per la matèria, les figures, l'estructura… tots eixos elements que després definiran el seu treball estan presents.
Per què eixa primera etapa no ha sigut considerada tan “interessant” dins de la seua extensa trajectòria?
Crec que perquè estàvem instal·lats en la idea que Juana Francés havia d'estar ubicada en la modernitat i al costat dels seus companys artistes —els del grup El Paso, els informalistes—, i ha sigut costós que se li reconeguera el lloc que li correspon. Mentre que de Tàpies, per exemple, s'accepta sense discussió la seua etapa figurativa, en Juana s'ha tendit a passar per damunt de la seua fase primerenca. Quan investigues eixes etapes, descobrixes que ja tens una artista molt interessant. Així que hem decidit mirar-la en uns altres ulls en un recorregut complet que permet entendre la seua evolució.
¿Esta col·lecció permet observar eixos primers passos de l'artista?
Sí, clar. Esta exposició està dissenyada a partir de l'obra que tenim en el MACA, però també inclou préstecs de l'IVAM, del Reina Sofía, de l'IAACC de Saragossa i de col·leccions particulars. Hem reunit pràcticament tota l'obra figurativa coneguda i localitzada de Juana Francés. Això nos permet observar elements que es van repetint al llarg de la seua trajectòria: la seua tècnica, l'experimentació, el gust per la matèria (empastaments de pintura, terra o arenes, objectes incorporats al quadre…), el seu gust per la figura, la presència de finestres o eixe ambient a voltes un poc claustrofòbic de les figures hieràtiques que després reïxen en la seua sèrie ‘L'home i la ciutat’.
Esta exposició forma part de la col·lecció del museu sobre l'artista. Es tracta d'una de les cinc en les quals actualment compta la institució junt a Art Segle XX, Eusebio Sempere, Fundació Mediterrani i Michael Jenkins i Javier Romero. Hi ha intenció d'ampliar el nombre de col·leccions?
És important dir que totes eixes col·leccions són part de la propietat del museu llevat de la Fundació Mediterrani, que està en depòsit. Les altres són principalment donacions. De manera que el museu se sustenta en la generositat d'artistes i col·leccionistes. Això marca el caràcter d'esta institució: no és un museu amb un ampli pressupost d'adquisicions, és un museu nascut de donacions.
¿La narrativa del museu continua girant al voltant d'eixes col·leccions fundacionals o ha evolucionat cap a una identitat pròpia?
Crec que les dos coses a la vegada. El museu continua girant entorn dels principis que portaren a Sempere a confeccionar eixa primera col·lecció: la internacionalitat dels artistes, la representació de totes les tendències i llenguatges tècnics, la capacitat de la col·lecció de parlar del món que representa i els seus valors educatius. Eixos principis continuen vigents en totes les col·leccions i, per tant, constituïxen la identitat del museu.
Respecte al criteri de selecció d'exposicions, com es decidix quines mostres s'exposen en el museu? Com es confecciona una exposició?
Moltes exposicions provenen de col·leccions pròpies, però no totes. Una exposició pot ser temporal, individual (com va ser el cas de Kara Walker) o col·lectiva, entorn d'un tema (paisatge, naturalesa humana…). Les possibilitats són moltes: podem partir d'un fil conductor, d'un pretext, d'un context, d'una col·lecció… A partir d'ahí es decidix la tipologia. Quant a la construcció expositiva —distribució, narració, peces, espais— ho definix el comissari segons el que vullga contar: pot haver-hi un discurs cronològic, un diàleg entre artistes, un enfocament cromàtic… Una exposició és una ficció, una construcció de relat, i cal plantejar-la en funció d'allò que es vol comunicar. A més treballem no sols en la sala temporal sinó també en sales de col·lecció permanent de l'Art del Segle XX o de Sempere. Allí fem xicotetes variacions, a voltes més contextuals, que venen acompanyades d'una part documental important, i això és molt satisfactori també.
Una de les més exitoses ha sigut la de Kara Walker. Què ha suposat per al museu eixa exposició?
Abans que res, obrir la mirada a altres mons. Kara Walker és una de les artistes més importants de la seua generació, molt complexa i interessant en el panorama internacional. En el MACA ha permés assumir que una col·lecció com la de Jenkins-Romero té possibilitats molt potents. Ja havíem fet abans dos exposicions col·lectives un poc eclèctiques per a presentar-la, però volem detindre'ns en aspectes més concrets de la col·lecció. Existia un nombre significatiu de peces de Kara Walker i això ens va permetre mostrar el seu treball d'una manera coherent. A més, l'exposició va permetre obrir les portes del museu a nous públics, a altres realitats, a plantejar debats contemporanis: raça, gènere, sexualitat, poder o violència a través de l'elegància, la ironia i la paradoxa que caracteritzen l'obra de Walker.
Pot ser que un dels secrets de l'èxit haja sigut eixa capacitat de mostrar realitats socials crues?
L'obra de Kara Walker és elegant, rica en lectures, amb humor, ironia i absurd, però també amb profunditat. Permet múltiples nivells de lectura: pots quedar-te en la bellesa impactant de la imatge, que ja t'ha pegat una bufetada, o aprofundir en la seua complexitat històrica i social. Eixa capacitat que té de superposar lectures ha sigut la clau. Ha permés que temes com a gènere, poder, raça, violència supremacista o els mecanismes d'opressió no queden en un cantó, sinó que formen part del discurs del museu, del teixit cultural de la ciutat.
S'ha ampliat eixa exposició junt a l'Institut Valencià d'Art Modern (IVAM) per a ser exposada a València. Com s'ha construït eixa col·laboració?
El MACA i l'IVAM tenen un conveni de col·laboració firmat fa anys que nos permet compartir projectes, investigacions, exposicions i col·leccions. Amb Kara Walker la relació fon molt fluida: l'actual directora de l'IVAM, Blanca de la Torre, visità el MACA, veié l'exposició i s'enamorà del projecte. A partir d'ací es plantejà la itinerància de ‘Burning Village’ a l'IVAM, i, en paral·lel, hem construït l'exposició “Habitar les ombres” quasi com a reflex, que dialoga amb la col·lecció de l'IVAM i la col·lecció del MACA entorn de les ombres, a tot allò que no es veu, al misteri, als espectres, als fantasmes.
En el MACA la mediació i l'educació tenen un pes important. Per què creu que esta faceta és tan essencial?
Per a nosaltres la part més important és precisament l'educació i la mediació. És el treball que fem per a relacionar les obres en el públic, ja siga infantil, escolar, adult major. Creiem que el museu deu mediar entre l'obra i el públic. Tota exposició és un dispositiu de mediació, està mostrant peces, però també està pensant què vol que el públic entenga o visca. Som un museu inclusiu, en programes específics d'educació social, i volem que el públic perceba que este museu és un lloc habitual on sentir-se, habitar, on passen coses, on construïxes experiències significatives. Construir eixos vincles és fonamental.
I de quina manera el museu es relaciona en el teixit cultural de la ciutat, més enllà de les seues exposicions?
De diverses maneres. En primer lloc, el museu acull disciplines més enllà de la pintura, escultura o fotografia: dansa contemporània, teatre, música, arquitectura, disseny… Tot allò que tinga un component visual o interdisciplinari té cabuda. En segon lloc, mantenim coordinació en altres institucions perquè les nostres programacions no se solapen i per a generar sinergies entre centres. I, finalment, estem oberts a propostes de la ciutat, a col·laboracions, al diàleg en altres projectes culturals. D'eixa manera el museu no està aïllat, sinó que forma part del teixit urbà, cultural i social d'Alacant.
En alguna declaració s'ha referit al MACA com “el secret millor guardat d'Alacant”. Què fa tan especial a este museu?
Ho dic en part amb ironia. De fet, no tenim ni un sol cartell en la ciutat que diga on està el MACA, però això no significa que no siguem coneguts, perquè les xifres ho desmentixen. Per exemple, l'any passat aconseguirem més de 100.000 visitants. Però la percepció és que som un racó ocult. No tenim un gran pressupost de comunicació ni publicitat, no tenim senyalística en la ciutat, ni tan sols hem aconseguit que l'estació de tren es diga "Alacant Eusebio Sempere". Així que en eixe sentit podem paréixer un secret, perquè pareix que efectivament l'amaguem.
I en este sentit, quin és el perfil del visitant? Hi ha una major tendència al públic internacional?
Hi ha més públic internacional que nacional, encara que no per molt: pot ser un 60%-40%. Hi ha visitants nacionals i locals, de fet el públic local repetix, perquè l'oferta canvia. Normalment quan vas a un museu no tornes, però en este museu hi ha moltes activitats programades. Per edats o gènere, també hi ha algunes tendències: més dones que hòmens —habitual en el consum cultural— i procedències molt variades: francesos, italians, alemanys, estatunidencs… de moltes parts.
La falta d'espais, recursos econòmics i de personal és una de les demandes principals. ¿S'ha millorat esta situació en els últims anys?
Sí, s'ha millorat, però queda molt de camí per recórrer. Tenim un poc més de pressupost econòmic i més suport per part d'altres institucions com la Generalitat Valenciana. Però els reptes persistixen: manteniment, personal, espais adequats per a l'emmagatzematge, restauració… Tot això seguix sent una assignatura pendent per a dur a terme tota la programació que realitzem.