Poques bandes poden presumir d'haver sobreviscut al canvi de segle, al regnat del vinil, a l'auge del CD i al tsunami del ‘streaming’ sense perdre gens de la seua identitat. Texas, liderada per la carismàtica veu de Sharleen Spiteri, ha sabut adaptar-se, reinventar-se i continuar omplint escenaris des del seu debut en 1989 amb una energia intacta, presència magnètica i una col·lecció d'himnes que han travessat generacions.
Este dilluns 14 de juliol, el grup torna a Alacant després de més d'una dècada amb un concert en el marc del festival Alma Occident, que se celebra en el multiespai Rabasa. La vocalista de cançons mítiques com ‘Say What You Want’ atén a Alicante Extra en una entrevista en la qual reflexiona sense filtres sobre el present i el passat de Texas, la fragilitat de la indústria musical i el poder del públic com a verdader motor de l'èxit.
Fa més d'una dècada que Texas no toca a Alacant. Què espera d'este retorn dins del festival Alma Occident?
La veritat és que mai em faig expectatives prèvies. L'únic que espere és que la banda toque bé, de forma increïble per a ser exacta, que entretenim a tots els assistents i que la gent passe una estona genial. Eixe és el pla. Es convertix en un intercanvi constant amb el públic. No pots esperar res. Només has d'estar llesta per a treballar dur i fer que la gent ho passe molt bé. I, amb sort, estaran molt contents al final.
Com serà el concert a Alacant? Grans èxits, clàssics, temes recents…
Serà una gran mescla de tota la nostra trajectòria, des de l'inici en 1989 fins a les últimes cançons. Un repàs general en què els fans podran disfrutar dels nostres majors ‘hits’ i temes que igual no van ser tan populars, però als quals tinc un gran afecte.
I en general, com ha sigut l'acollida de Texas cada volta que han tingut un concert a Espanya?
Sentim l'abric en cada ciutat a la qual viatgem. La setmana passada tocàrem a Còrdova, i també a Madrid. Va ser increïble pel públic i una bogeria per la temperatura. Còrdova va ser especialment ‘crazy’ (boja) perquè feia una calor ridícula. No ho podíem creure. Som escocesos, i literalment era com… ‘Déu meu’. Pugem a l'escenari a les 10 de la nit i feia 36 graus. A eixa hora! Va ser una bogeria. Però el públic va ser fantàstic, la gent ballava, ho passava genial. Una gran experiència.
És diferent el públic espanyol del britànic, europeu o americà?
Completament. Tots els públics són distints. Inclús dins d'Espanya, el nord i el sud són completament diferents. És com dir que el públic de Glasgow —d'on soc— és igual al de Londres. No ho són. Cada volta que tornes a un lloc, el públic canvia. A voltes tens nous fans, més jóvens… Has d'anar preparat per a entretindre independentment del públic o les circumstàncies, deixar-te portar.
La carrera de Texas ha abastat més de tres dècades, des del blues rock primerenc fins a un pop més sofisticat. Com es reflectix eixa evolució artística en les cançons de la banda?
Som compositors i mai hem tingut regles. Mai diguérem ‘hem de fer música que sone d'esta forma’. Un dia escrivim una cançó soul, l'endemà una cançó pop soul, i inclús col·laboràrem amb el Wu-Tang Clan. No hi ha regles. I per això em vaig convertir en compositora i forme part de la indústria musical, perquè no volia un treball ‘normal’ de 9 del matí a 5 de la vesprada amb normes preestablides.
Texas sempre ha sabut reinventar-se sense traicionar al seu so. Com aborda hui eixe procés creatiu? Què ha canviat i què es manté intacte en entrar a l'estudi?
Fem el que ens agrada. Si penses que una cançó és bona i de qualitat, qui diu que no pots fer-la? Només busquem fer bona música. El més important són les cançons. A voltes no ix tan bé i penses ‘deuria haver treballat més’. I altres voltes fas algo que supera totes les teues expectatives. Així és. No hi ha regles.
Quina ha sigut la clau per a mantindre la connexió amb el públic al llarg dels anys sense perdre l'essència de Texas?
Perquè de veres ame al públic. Sense ells, sense la gent que compra discos, que compra entrades per als concerts, no existiria Texas. No hi hauria carrera. No hi hauria gires pel món. L'èxit el crea el públic. Són ells els qui ho fan possible. I sense el seu suport, no podríem fer el que fem. Em sent molt afortunada i privilegiada per això.
Texas sempre ha mostrat una forta presència escènica i una identitat estètica potent. Quin paper juga la imatge en la forma en què comuniqueu la vostra música?
La imatge és molt important. Quan puges a l'escenari o fas una portada d'àlbum o un senzill, la imatge és la primera presentació que la majoria de la gent veu. Primer et veuen, després t'oïxen. Així que sí, la imatge sempre ha tingut un paper enorme. Per a nosaltres és igual d'important que les cançons. Tot ha de ser un paquet complet. Pots tindre les millors cançons del món, però si ningú pot identificar-les o relacionar-se amb tu, és difícil connectar.
En moltes entrevistes menciona influències d'Elvis Costello o Prince. Hi ha artistes contemporanis que li inspiren tant com ells?
Sí, hi ha bandes jóvens noves que m'inspiren tot el temps. Quan escolte alguns temes de Sabrina Carpenter, per exemple, pense ‘Guau, quines bones cançons’. M'encanta el seu sarcasme, la seua energia pop amb garra. Les seues lletres expressen molta força. Això connecta amb mi, perquè així veig la vida personalment.
De fet, les seues lletres han explorat l'amor, la pèrdua, la resiliència i la llibertat emocional. Com ha canviat la seua forma d'escriure sobre la vida amb els anys?
Crec que amb l'edat eres més honesta. Perquè ja no t'importa tant. Te n'adones que mostrar els teus fracassos també és bo. Al principi creus que eres rebel, però en el fons vols que t'estimen. Amb el temps penses: ‘No m'importa si no els agrade. Això és el que he de dir’. Com a escriptora, et permets mostrar també els teus defectes.
I què hi ha de la química en la banda? Com descriuria la relació creativa amb Johnny McElhone després de tants anys?
Johnny i jo escrivim junts des d'abans del meu 18 aniversari, i seguim fent-ho. Ens divertim molt. Lluitem pel que creem i ens empenyem mútuament a fer-ho millor. És genial tindre un company de composició perquè a voltes et tornes peresós, i ell em diu: ‘Anem, pots fer-ho millor’. És genial.
Quin ha sigut el major desafiament com a dona líder d'una banda en una indústria històricament dominada per hòmens?
Abans era aconseguir el reconeixement que sentia que la meua banda mereixia. Ara ja no m'importa. Hem venut més de 40 milions de discos. Eixa és la prova. El públic és el verdader reconeixement. Hui en dia només m'interessa lluitar pel que és Texas i la seua importància en la indústria musical. Ja no gaste energia en coses que no valen la pena.
El 'streaming' ha canviat la forma en què la gent escolta música. Com a artista que ha viscut l'era del vinil, el CD i lo digital, què opina de l'experiència musical actual?
El ‘streaming’ és una ferramenta fantàstica. Poder escoltar el que vulgues a l'instant és al·lucinant. Si estàs a casa i vols oir algo, ho busques i ho tens. Descobrixes artistes nous tot el temps. Però no paguen bé als compositors i artistes que han crescut en este model. Les plataformes han construït el seu negoci sobre el talent d'altres, i no els paguen bé. És un robatori, totalment. Sense suport econòmic, no hi haurà noves bandes.
I què significa hui l'èxit? Continua sent omplir estadis o algo més íntim?
Tot. Vull omplir estadis, tocar en clubs, teatres, interiors, exteriors… L'important és fer-ho davant de la major quantitat de gent possible. També és important donar suport als espais menuts perquè ens impulsaren en el nostre començament. Com a artista, has de poder tocar per a 10 persones o per a 10 milions. Això et manté en forma, com un atleta. Tocar en un estadi o en un club requerix coses distintes, però amb un element comú: cal donar-ho tot en ambdós casos. Canvia lo visual, però l'entrega ha de ser la mateixa.